Perspectives

No es pot dir que la sessió d’Anatomia 07/08 que es va celebrar fa gairebé una setmana hagi obtingut gaire ressò. Potser els dies de malaltia, més o menys visionària, que he patit m’han fet perdre alguna apreciació valuosa, però diria que continua sent vàlida l’afirmació de Jaume Subirana segons la qual resultaria més fàcil emetre judicis literaris amb una generosa perspectiva temporal que comprometre’s des del present. Mentrestant no rebi l’enregistrament de la sessió d’enguany, em sembla que la informació més extensa és la de Vilaweb Lletres, que recull moltes frases significatives de les diferents intervencions. Fará, doncs, una tria de la tria:  

• Jaume Subirana: L’Anatomia és un bon exercici de sociologia literària i de reflexió sobre la literatura catalana. He constatat que els vint-i-sis convidats que han participat en l’Anatomia han tendit a parlar ‘des de’, més que no ‘de’, la literatura catalana. Hi ha mancat, doncs, un esforç d’oferir una visió més globalitzadora i articulada. Fem allò que estem entrenats a fer.
• Carles Torner: Definitivament hem canviat d’etapa. I jo pronostico que aviat deixarem de comparar-nos amb els escriptors en llengua castellana, perquè la internacionalització dels escriptors en llengua catalana és un fet irreversible i ens sentirem en igualtat de condicions.
• Najat el Hachmi: També trobo que el nivell de llengua és cada vegada més elemental. Hi ha molts escriptors que t’ho volen explicar tot, tant que es perd l’essència de la literatura. I ens avorrim. Potser els editors volen aconseguir més lectors i per això ho simplifiquen tot. Però això idiotitza el lector. I molts lectors es desencanten.
• Vicent Sanchis: I això que la colla d’escriptors que col·laboren als mitjans de comunicació és brutal. Per una altra banda, els mitjans, que aspiren al poder, també volen tenir poder literari. Si no, no s’entendria l’odi als crítics. És una relació de poder i influència. Ara, la pregunta que ens hem de fer és si realment el control de la literatura catalana dóna gens de poder.

Podeu trobar més cròniques a El Punt, Cultura21.cat, l’Avui, El País o Extra innings.

Polònia!

Una grip no deixa de ser un estat de consciència alterada. Febre, calfreds, cansament, malsons —dels més abstractes i angoixosos als més paorosament precisos en la invenció de detalls: tot d’elements tradicionalment menystinguts per la literatura profètica, però que sens dubte eixamplen les portes de la percepció més enllà de la cosa designada amb el nom incert de realitat.

 No sé si va ser arran d’assabentar-me que dijous va assistir força menys gent a la sessió d’Anatomia d’enguany, menys de la meitat que l’any passat, que se’m va revelar miraculosament la solució a tots els mals de la literatura catalana. Amb el benentès que les coses bones no necessiten cap mena de correcció.

 És per això que profetitzo la creació d’una versió literària del programa Polònia. Setmanalment, editors, periodistes, llibreters, lectors, crítics, acadèmics i àdhuc escriptors, convenientment tipificats, revelaran amb alegria i donaire les envitricollades relacions del món llibresc, cosa que encomanarà la necessitat de llegir —i sobretot de comprar llibres— als telespectadors nostrats. Àdhucment, s’hi parlarà de literatura.

Convocatòria

Demà, dijous 13 de març de 2008, a dos quarts de vuit del vespre, a la Sala Gimbernat, antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (c/ Carme, 47, Barcelona).

 

Najat el Hachmi, Xavier Pla, Vicent Sanchis i Carles Torner faran un balanç dels darrers cinc  anys de la literatura catalana a través de les intervencions que han tingut lloc a les sessions d’Anatomia dels darrers cinc anys. Un propòsit certament difícil per la voluntat dels organitzadors de convidar persones que donessin compte de la diversitat d’interessos que hi ha al món del llibre.

 

A l’apunt anterior, per exemple, resumia les intervencions d’editors amb objectius sovint divergents: del grup editorial més important en català, d’una editorial catalana que publica sobretot en espanyol i que pertany al grup editorial més important en aquesta llengua, d’una editorial especialitzada, independent i perifèrica i, finalment, d’una editorial independent valenciana que ha experimentat un creixement notable.

 Per primera vegada, es tindran en compte les opinions que els internautes han deixat en aquest blog o en el seu propi blog.

Editors

Ernest Folch, llavors editor general del Grup 62 aF —abans de la Fusió—,afirmava que el 2003 havia estat l’any del realisme editorial perquè s’havia reduït de manera notable el nombre de novetats. Posava com a exemple el grup editorial que dirigia, que havia passat de publicar 680 novetats durat l’any 2002 a 330 durant el 2003. Això havia estat a causa d’una crisi del sector editorial que no s’havia traslladat, però, al mercat. La reducció del nombre de novetats, de fet, havia permès acompanyar millor la promoció dels títols publicats i així guanyar-se millor la complicitat dels mitjans de comunicació, dels llibreters i dels lectors.

La intervenció de Joaquim Palau, d’Edicions Destino, un any després va resultar menys compromesa a l’hora de fer balanç editorial del 2004. Després d’esmentar el moment esplèndid que vivia la narrativa catalana —amb moltes obres de primera categoria—, detecta tres símptomes significatius: la recuperació dels clàssics —amb l’obra completa de Salvador Dalí com a exemple—, la conquesta dels quioscs amb l’Obra Completa de Josep Pla promoguda per Enciclopèdia Catalana i, finalment, l’èxit en català de llibres traduïts de l’espanyol.

 Lurdes Malgrat, d’Arola Editors, va destacar del 2005 el canvi en la política d’ajuts a l’edició, que considera més realista i més eficaç a l’hora d’atorgar subvencions. Constatava, a més a més, la poca atenció que es donava a les editorials perifèriques, quan sovint són les que assumeixen més riscos. Esmentava el cas d’Eumo, Pagès i la mateixa Arola, especialitzada en teatre. Justament per això, també va reclamar més atenció als generes literaris diferents de la narrativa.

Joan Carles Girbés va comprimir en la seva intervenció a propòsit de l’any 2006 la llei de la propietat intel·lectual —directament relacionada amb Google Books—, la LOE —pel que fa a la inevitable adaptació mitjançant noves edicions del llibre de text—, la llei del llibre que llavors s’estava gestant —respecte de l’augment del pressupost destinat a les biblioteques—, la concentració editorial de Grup 62 ddF —durant i després de la Fusió— i, per acabar, l’informe sobre la presència del català als punts de venda.

Si calgués destacar els dos esdeveniments més rellevants del món de l’edició, entre tots els que s’han apuntat a les diferents edicions de l’Anatomia, diria que n’hi ha dos de molt importants que condicionen, i molt, els altres: la reducció del nombre de novetats dels grans grups editorials i el naixement del Grup 62 dF.

Si calgués destacar dos fets de l’any 2007, triaria en primer lloc l’augment d’editorials independents amb la renovació i consolidació de les més sòlides i, en segon lloc, l’augment de l’edició d’assaig en català; en bona part gràcies a les editorials independents, però també gràcies als grups editorials.

Desequilibri

Sigui perquè els models retòrics afavoreixen els balanços, amb un gran nombre d’opcions que gaudeixen de l’avantatge que poden aplicar-se a qualsevol literatura europea, sigui perquè la tradició profètica a casa nostra és gairebé sempre catastrofista, a les diferents sessions de l’Anatomia hi ha un abismal desequilibri entre els balanços i les profecies. De profecies, de fet, n’hi ha hagut ben poques:

• A l’Anatomia 03/04 només Biel Mesquida exerceix pròpiament de profeta. Augura una major i més perceptible influència dels llibres savis de totes les disciplines del coneixement —incloent-hi sobretot les científiques— a la literatura catalana, amb més autors que utilitzaran també les eines de creació que ofereixen les noves tecnologies.
• A l’Anatomia 04/05, davant la celebració de l’Any del Llibre i de la Lectura, els qui s’aventuren a profetitzar-ne alguna cosa coincideixen a augurar un augment de la lectura i de les vendes de llibres. Tot i que la van encertar, diria que no sembla gaire agosarat.
• A l’Anatomia 05/06, només Rosa Vergés profetitza alguna cosa: una rebel·lió dels lectors, que deixarien de comprar llibres prefabricats amb receptes d’èxit.
• A l’Anatomia 06/07 la protagonista és la Fira del Llibre de Frankfurt i en aquest cas, al contrari que l’Any del Llibre i de la Lectura, no hi ha unanimitat; poques profecies i una veu discordant: Vicenç Villatoro profetitza que serà frustrant. Només se surt del guió frankfurtià Joan Carles Girbés, qui va profetitzar que, a les Illes i el País Valencià, el poble subterrani, extraoficial i silenciat que viu o vol viure en català sortirà de l’amagatall o exili interior en què està reclòs.

Alguns participants van declinar explícitament l’opció de llançar una profecia. Altres, en canvi, van confondre això de fer una profecia amb fer previsions raonables. I em sap greu, perquè precisament exercir de profeta a l’Anatomia sempre m’ha semblat una invitació lúcida a la rauxa, a combatre els tòpics amb la imaginació.

Autoquè?

Seria possible intervenir a una sessió futura de l’Anatomia sense utilitzar cap de les paraules i expressions assenyalades en negreta? No cal dir que aquest vocabulari és incomplet i probablement esbiaixat.  

• Excel·lència: la coincidència a l’hora d’assenyalar obres de primera magnitud en tots els camps de la creació literària, fins i tot en l’inefable terreny del best-seller de qualitat— però també la queixa constant a l’hora d’avaluar-ne la difusió.
• Dependència: la traducció d’èxits de vendes en espanyol al català, la menor atenció —en conjunt— dels mitjans de comunicació a la literatura catalana, la cessió gairebé total de disciplines com la filosofia o la ciència a la producció editorial en espanyol, etc. són indicis que la llengua catalana no s’ha guanyat la independència cultural.
• Centralisme: si la literatura catalana és perifèrica al propi domini lingüístic, la creació literària i la producció editorial no barcelonines se situen a la perifèria de la perifèria.
• Saturació: l’excés de premis literaris a obres inèdites de ficció, en lloc de dedicar més esforç als premis atorgats a obres publicades i projectes en tots els àmbits de la creació literària, incloent-hi l’assaig.
• Frustració: la Fira del Llibre de Guadalajara, l’Any del Llibre i de la Lectura o la Fira del Llibre de Frankfurt generen grans expectatives que són sistemàticament frustrades per la indiferència o la mandra.
• Banalització: “els anys de” menen inevitablement a la vulgarització del subjecte o de l’ objecte homenatjat.  
• Autoestima: autoquè?

Capelletes

Al darrer número de la revista Caràcters, m’ha sorprès una afirmació de Melcior Comes:

Les capelletes, els conciliàbuls, les maquinacions per a mirar d’imposar un discurs, una estètica i un seguit de creadors en detriment d’uns altres és el moviment fonamental del nostre ball literari, on es dansa al ritme de l’enveja, el rancor, el ressentiment i el despropòsit.

I m’ha sorprès perquè trobo que darrerament la literatura catalana sembla haver deixat de banda la guerra de bandositats. Per exemple, Miquel de Palol publica «Un any important» i no suscita gairebé cap reacció, no apareix enlloc la “susceptibilitat malaltissa” a què al·ludeix Melcior Comes.

A l’Anatomia 03/04, Màrius Serra destacava el 2003 com l’any d’un cert naixement d’ismes de preceptiva literària, de bàndols, de bandolerismes i, per tant, de lluites pel poder que generarien, probablement, debats d’idees. Es demanava, a més a més, si aquest revifament era d’interès general. Uns anys després diria que aquella guerra dialèctica s’ha anat extingint. Potser perquè els qui la impulsaren ja no la necessiten. Potser perquè, efectivament, no era d’interès general. Potser perquè les maquinacions són ara més discretes. El cas és que trobo a faltar, precisament, més activitat pública de les capelletes literàries; justament ara que internet ofereix tot d’eines per difondre i dirimir debats literaris.

Metàfores

L’escenari de l’Anatomia, la Reial Acadèmia de Medicina, ha estat font de metàfores forenses. La urgència de publicar un diagnòstic de les sessions ha provocat que molts articles comencessin amb al·lusions a la dissecció del cadàver de la literatura catalana. Així, Rafael Vallbona, en un article publicat a El Mundo, i que recupero del seu blog:

Per fer una dissecció cal que hi hagi un cadàver. Suposar d’antuvi, doncs, que la literatura catalana és un mort, ja predisposa a forenses i metges residents i no diguem als familiars i propers al finat. Això és el que van haver de suportar dimarts els assistents a la quarta edició d’Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana’, organitzat per l’espai Lletra de la UOC i la Institució de les Lletres Catalanes; assistir a l’aixecament del cadàver de les lletres catalanes, fer-ne l’autòpsia i rebre les mostres de condol diverses. Malament comencem l’any de Frankfurt.

O Mercè Ibarz, a Vilaweb:

Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses. Tot això s’esdevenia en una cerimònia anual, anomenada Anatomia, que, en consonància amb el seu nom i amb l’espai que l’acollia—l’acadèmia de medicina—, adoptava les formes d’una autòpsia.

Fins a quin punt l’escenari condiciona la recepció dels balanços i profecies?

És possible?

Fer balanç de la literatura catalana de l’any anterior i profecia de l’any en curs és una proposta arriscada, com han demostrat les successives edicions de l’Anatomia. És arriscat detectar tendències en un lapse de temps tan breu perquè es pot resoldre amb valoracions que bé podrien aplicar-se a períodes més llargs o a anys anteriors. És arriscat perquè la poca distància respecte a l’objecte d’anàlisi pot distorsionar la percepció de quines haurien estat les obres més destacades.

Però valia la pena fer-ho. A l’Anatomia, han argumentat la seva opinió persones que destaquen en els molts oficis del món del llibre, i són precisament les diferències en el lloc que ocupen les que han permès sondejar la situació de la literatura catalana, fins i tot en una llesca de temps tan arbitrària com pugui semblar el decurs d’un any. Públicament i amb el risc d’equivocar-se.

Imaginem que Narcís Oller, Gabriel Ferrater o Mercè Rodoreda només haguessin llegit els clàssics, les obres amb una qualitat sancionada pel món acadèmic; que haguessin restat indiferents envers els coetanis, que haguessin patit la mandra d’entrar, remenar i triar entre les novetats d’una llibreria.